Introducció: CONTES PLURILINGÜES PER TREBALLAR VALORS I PER A DIES ESPECIALS
Aquesta col·lecció de contes us pot ser molt útil tant a l’Educació Infantil, Educació Primària com als / les especialistes d’anglès en el vostre treball dins del programa Plurilingüe de la LOE.
CONTES PLURILINGÜES PER TREBALLAR VALORS I PER A DIES ESPECIALS
Autora: Pilar Bellés Pitarch
Dia de l’arbre, dia de la pau, Halloween….
HO POTS TROBAR EN FORMAT LLIBRE: Distribuidora Bubok: http://pilarbellespitarch.bubok.com Distribuidora Lulu: http://stores.lulu.com/bellespitarchathotmaildotcom
Altres títols:
1. Com fer alumnes creatius? (Col·lecció de contes plurilingües per desenvolupar la creativitat i, a la vegada, treballar valors). Hi ha contes per a cada nivell, des d’Infantil a tercer cicle de Primària.
http://stores.lulu.com/bellespitarchathotmaildotcom 2. Telling a tale / Contemos un cuento / Contem un conte. (Col·lecció de contes plurilingües per E. Infantil 4 i 5 anys adaptats als Centres d’Interès de l’Educació Infantil).
http://stores.lulu.com/bellespitarchathotmaildotcom
3. No deixes que cresca sense la màgia dels contes… segons el que vols transmetre, tria un conte i… conta-li’l. (Recull de contes d’altres publicacions).
http://stores.lulu.com/bellespitarchathotmaildotcom
PROGRAMACIÓ LOE PER A CONTES PLURILINGÜES:
OBJECTIUS:
1. Donar a conèixer aquestos contes.
2. Proveir a mestres i educadors / educadores amb contes suficients per desenvolupar el seu treball a l’aula o contar als menuts / des en qualsevol situació que se’ls presente.
3.Treballar les competències bàsiques en totes les llengües a través d’un mateix conte.
ÍNDEX DE CONTES, TEMES I DIES ESPECIALS:
ÍNDEX DE CONTES, TEMES I DIES ESPECIALS:
1. Un arbre sense nom / Un árbol sin nombre / A Tree without Name. Valors: Ser constant, acabar la faena. Es pot usar per al Dia de l’arbre (pàgina 12).
2. El sol i la lluna es volien casar / El sol y la luna se querían casar / The Sun and the Moon Want to Get Married. Valors: És important portar-se bé. Es pot usar per al Dia de la Mare (pàgina 17).
3. Papà, hi ha pastís de xocolata! / Papá, ¡hay tarta de chocolate! / Dad! There is Chocolate Cake for You! Valors: Col·laboració tant del pare com de la mare en les faenes de la casa i en l’educació dels fills. Es pot usar per al Dia del Pare (pàgina 24).
4. A la taula! / ¡A la mesa! / Dinner is Ready! Valors: Menjar de tot, especialment fruita i verdura. Es pot usar per al Dia Internacional dels Drets de la Infància (pàgina 30).
5. El peixet de colors / El pez de colores / The Goldfish. Valors: La humilitat com a forma de tenir amics / amigues i agradar a la gent. Es pot usar per al Dia de la Pau (pàgina 36).
6. La vaca ratllada / La vaca rayada / The Striped Cow. Valors: Integrar a immigrants i persones especials a les quals els costa ser acceptades. Es pot usar per a un Dia de la Hispanitat (pàgina 41).
7. La tele que no volia cridar-se Tele / La tele que no quería llamarse Tele / I Don’t Want to Be a Television. Valors: Empatia, posar-se al lloc d’un altre, no sentir enveja de les coses dels altres i valorar les nostres. Es pot usar per a Carnestoltes (pàgina 47).
8. El pardalet educat / El pajarito educado / The Well-mannered Bird. Valors: Les bones maneres y la bona educació a l’hora de parlar i dirigir-se a la gent. Es pot usar per al Dia de San Valentí (pàgina 54).
9. Cosquerelles i ous que roden / Cosquillas y huevos rodantes / Tickling Sensation and Rolling Eggs. Valors: Crear un bon ambient, provocar la rialla. Es pot usar també per a Pasqua (pàgina 59).
10. Contem les estrelles / Contamos las estrellas / Let’s Count the Stars. Valors: Relaxar-nos. També es pot usar per a Nadal i Reis (pàgina 64).
11. Que ve el tauró! / ¡Que viene el tiburón! / The Shark is Coming! Valors: A vegades les bromes resulten pesades. També es pot usar per al Dia dels Innocents / April Fool’s Day (pàgina 69).
12. Una vaca molt imprudent / Una vaca muy imprudente / A very Imprudent Cow. Valors: Ser creatius després d’una visita a una granja-escola, apreci pels animals. També es pot usar per a parlar de les Creus de Maig (pàgina 74).
13. La girafa i el dàlmata /La jirafa y el dálmata / The Giraffe and the Dalmatian. Valors: No es pot criticar el que no es coneix, a vegades hem de conèixer altres cultures per a comprendre la seva manera d’actuar. També es pot usar per a Halloween (pàgina 81).
14. Les campanes / Las campanas / Bells. Valors: Crear bon ambient amb les anècdotes quan els més menuts i menudes intenten parlar i s’equivoquen. També es pot usar per a la Nit de Cap d’any (pàgina 87).
15. Un dia en la fira / Un día en la feria / A Day at the Fair. Valors: Passar un temps agradable en la fira. Es pot usar per a les festes patronals (Sant Blai, La Candelera…) (pàgina 95).
16. La gallina que no tenia cresta / La gallina que no tenía cresta / The Hen without a Crest. Valors: Explicar per què uns creixen abans que altres i per què uns poden fer coses que els altres no. També es pot usar per a les festes de Santa Caterina i Sant Nicolau (pàgina 101).
17. Un osset molt ràpid i una tortuga molt lenta / Un osito muy rápido y una tortuga muy lenta / A very Fast Bear and a very Slow Tortoise. Valors: Cada xiquet té el seu ritme de treball, que els més ràpids ajuden als més lents. També es pot usar per a explicar Carnestoltes i Quaresma (pàgina 107).
18. Un xiquet que no volia menjar de tot / Un niño que no quería comer de todo / The Boy Doesn’t Want to Eat Everything. Valors: Menjar de tot. També es pot usar per al Pancake Day (pàgina 113).
19. La grua / La grúa / The Crane. Valors: Apreciar les festes populars i les activitats de construcció. També es pot usar per a Falles (pàgina 120).
20. Anit vaig somiar amb…la nit de Sant Joan i el lleó / Anoche soñé con… la noche de San Juan y el león / Tonight I Dreamed of Saint Joan’s Night and the Lion. Valors: Després de veure una pel·lícula crear un conte amb els personatges. Es pot usar també per a explicar la Nit de Sant Joan (pàgina 126).
21. Mamà, és major i no sap agarrar bé la cullera / Mamà, él es mayor y no sabe coger bien la cuchara / Mum, he is Big and he Can’t Take his Spoon Politely. Valors: (... continúa)
1. UN ARBRE SENSE NOM/ UN ÁRBOL SIN NOMBRE/ A TREE WITHOUT NAME
1. UN ARBRE SENSE NOM
Era una vegada un arbre que no tenia nom perquè no estava pintat.
Va passar una formigueta.
—Com et diuen? —li va preguntar la formigueta.
—No ho sé, no estic pintat —va contestar l’arbre.
—Et cridaré Pomera —va dir la formigueta.
—Val, però m’has de pintar —va contestar l’arbre.
Amb moltes ganes li va pintar uns punts. Després va començar a pintar-li les fulles però es va avorrir i se’n va anar a jugar amb uns amics.
Un gos va passar per allí. Li va donar llàstima l’arbre i va seguir pintant-li fulles.
—Podries ser un cirerer. A mi m’agraden molt les cireres, saps?
Però el va cridar sa mare per berenar i se’n va anar.
Un bou també va passar per allí i es va parar, però tampoc va acabar de pintar-lo, perquè ell volia convertir-lo en una perera, ja que es passava el dia menjant peres.
Li van agarrar ganes de córrer i va fugir corrents.
Només un xiquet (es diu el nom del xiquet /a al qual contem el conte) que ja havia acabat de berenar i li agradava fer les coses bé, va seure i el va acabar de pintar.
El va convertir en un taronger (es pot dir el fruiter que ell / ella vulga) ple de taronges com les que li agradaven a ell.
Des d’aleshores l’arbre sempre va tenir nom. Es va quedar amb el nom que li va posar el xiquet perquè va ser l’únic que va ser constant i va acabar la faena.
“Com hem de deixar avui la faena?”… “a treballar”.
Consells didàctics: Cada dia comença diferent. Inventar un conte cada nit abans de dormir-nos o cada dia abans, durant, a al final del treball rutinari fa que la il·lusió mai se’n vaja de les nostres vides.
La constància és necessària tant en xiquets com en adults. Podem potenciar-la a través de contes com aquest. Aquest conte seria ideal per al “Dia de l’arbre”, contat en les tres llengües als menuts. A partir de quart de primària el poden llegir ells i elles.
UN ÁRBOL SIN NOMBRE
Érase una vez un árbol que no tenía nombre porque no estaba pintado.
Pasó una hormiga:
—¿Cómo te llamas? —le preguntó la hormiga.
—No lo sé, no estoy pintado —contestó el árbol.
—Te llamaré manzano —dijo la hormiguita.
—Vale, pero me has de pintar —contestó el árbol.
Con muchas ganas le pintó unos puntos. Después comenzó a pintarle hojas pero se aburrió y se fue a jugar con unos amigos.
Un perro pasó por allí. Le dio lástima el árbol y siguió pintándole hojas:
—Podrías ser un cerezo. A mí me gustan mucho las cerezas, ¿sabes?
Pero lo llamó su madre para merendar y se fue.
Un toro pasó por allí y se paró, pero tampoco acabó de pintarlo. Quería convertirlo en un peral ya que se pasaba el día comiendo peras. Le cogieron ganas de correr y se fue.
Sólo un niño que ya había acabado de merendar y que le gustaba hacer las cosas bien, se sentó y acabó de pintarlo.
Lo convirtió en un naranjo lleno de naranjas como las que le gustaban a él.
Desde entonces, el árbol siempre tuvo nombre. Se quedó con el nombre que le puso el niño porque fue el único constante que acabó el trabajo.
“¿Cómo hay que dejar el trabajo hoy?”… “a trabajar”.
A TREE WITHOUT A NAME
Once upon a time there was a tree. It has no name because he is not painted.
An ant arrives there.
‘What’s your name?’ asks the ant.
‘I don’t know, I’m not painted,’ answers the tree.
‘I’ll call you apple tree,’ says the ant.
‘OK,’ says the tree, ‘but you must paint me.’
Ant paints a lot of spots, then green leaves… but she gets bored and goes away to play with friends.
A dog arrives there. Dog feels sorry for it, he goes on painting it.
‘You can be a cherry tree. I like cherries. Do you know it?’
But Dog’s Mum calls him to have a sandwich and he goes away.
A bull arrives there. He tries to paint the tree.
‘You can be a pear tree. I eat lots of pears every day…’
Suddenly Bull wants to run. He begins to run, he runs and runs and he goes away.
There is only a responsible child. He has finished his homework, he has had his afternoon sandwich and he likes painting.
He finishes painting it. It is an orange tree.
‘All right… finished… you are an orange tree… I like oranges a lot…’
After that the tree has a name for ever. It takes the last name because the child is the only one who is responsible and finishes his work.
2. EL SOL I LA LLUNA ES VOLIEN CASAR / EL SOL Y LA LUNA SE QUERÍAN CASAR / THE SUN AND THE MOON WANTED TO GET MARRIED
2. EL SOL I LA LLUNA ES VOLIEN CASAR
El sol i la lluna es volien casar però no podien. El sol eixia de dia i la lluna eixia de nit i no es trobaven mai.
Els havia dit un mag que l’única manera d’aconseguir-ho era que un xiquet, (una xiqueta o una classe) tu, estiguera un dia sencer portant-se bé.
Només els quedava de temps una setmana.
El dilluns el xicotet Miguel no va arreplegar els joguets i sa mare es va enfadar. No es van poder casar.
El dimarts Miguel no va voler rentar-se les dents després de menjar. Sa mare es va enfadar. No es van poder casar.
El dimecres Miguel no volia dutxar-se. Va anar per les males. No es van poder casar.
El dijous Miguel no va menjar, va protestar… sa mare li va haver d’ajudar. Tampoc es van poder casar.
El divendres va anar un company de classe a jugar a sa casa i Miguel no li va deixar els joguets. Sa mare va haver d’obligar-lo a compartir. Tampoc es van poder casar el sol i la lluna.
El dissabte Miguel va oblidar estirar la cadena del vàter i d’apagar la llum. El sol i la lluna no es van poder casar.
Només li quedava un dia al xiquet per portar-se bé. “Tu creus que ho va aconseguir?”. “Jo crec que sí”.
Durant tot el dia Miguel va ser bo, va arreplegar els joguets, va compartir les coses, va menjar el que li posaven al plat ell sol, va rentar-se les dents, va dutxar-se sense protestar, va estirar la cadena del wàter i apagar la llum després.
Quan va acabar el dia, el xiquet va preguntar a sa mare:
—Mamà, avui m’he portat bé?
—Sí, molt bé.
Ho havia aconseguit. Per fi, el sol i la lluna es van casar.
—Quin regal vols per al “Dia de la mare”? —va preguntar el xiquet.
—Que tots els dies siguen com el diumenge, fill meu…
Consells didàctics: La difícil tasca d’educar pot resultar inclús divertida si li trobem el punt. És com trobar una agulla en un paller però, quan s’aconsegueix, no hi ha paraules per a descriure la immensa satisfacció que això representa. Estic parlant del punt en el qual l’educador està educant, els / les alumnes estan aprenent valors i tot el grup està immers en un món d’imaginació i fantasia en el qual tots ho passem bé i aprenem. És tant important portar-se bé que podria impedir inclús una boda…
Per experiència us puc dir que en els primers anys d’infantil els agrada que se’ls conten aquest tipus de contes cada dia, per adormir-se, a classe… els xiquets i les xiquetes senten la necessitat de crear el seu propi conte i contar-lo a més gent.
El més bonic d’aquest conte és que, per moltes vegades que el contem, cada vegada canviarà perquè cada dia és diferent i cada persona és especial. Podríem usar aquest conte per al “Dia la mare”. Podríem reflexionar sobre el paper del pare i de la mare que ens ensenyen a portar-nos bé. A partir de quart ja el poden llegir els / les alumnes.
EL SOL Y LA LUNA SE QUERÍAN CASAR
El sol y la luna se querían casar pero no podían. El sol salía de día, la luna salía de noche y no se encontraban nunca.
Les había dicho un mago que la única posibilidad de conseguirlo era que un niño (una niña, una clase…) estuviera un día entero portándose bien. Sólo les quedaba de tiempo una semana.
El lunes el pequeño Miguel no recogió los juguetes y su madre se enfadó. No se pudieron casar.
El martes, Miguel no quiso lavarse los dientes después de comer. Su madre se enfadó. No se pudieron casar.
El miércoles Miguel no quería ducharse. Fue por las malas. No se pudieron casar.
El jueves Miguel no comió… protestó… su madre le tuvo que ayudar. Tampoco se pudieron casar.
El viernes fue un compañero de clase a jugar a casa y Miguel no le dejó los juguetes. Su madre tuvo que ayudarle a compartir. Tampoco se pudieron casar el sol y la luna.
El sábado Miguel se olvidó tirar de la cadena del inodoro y de apagar la luz. El sol y la luna no se pudieron casar.
Sólo le quedaba un día al niño para portarse bien. “¿Crees que lo consiguió?”.” Yo creo que sí”.
Durante todo el día Miguel fue bueno, recogió los juguetes, compartió sus cosas, se comió lo que le pusieron en el plato él solo, se lavó los dientes, se duchó sin protestar, tiró de la cadena del inodoro y apagó la luz después. Cuando acabó el día, el niño preguntó a su madre:
—Mamá, ¿me he portado bien hoy?
—Sí, muy bien.
Lo había conseguido. Por fin el sol y la luna se casaron.
—¿Qué regalo quieres para el “Día de la madre”? —preguntó el niño.
—Que todos los días te portes bien como el domingo…
&nbs
... (... continúa)3. PAPÀ, HI HA PASTÍS DE XOCOLATA / PAPÁ! / ¡HAY TARTA DE CHOCOLATE! / DAD! THERE IS A CHOCOLATE CAKE FOR YOU!
3. PAPÀ, HI HA PASTÍS DE XOCOLATA!
Eren vacances. Papà es passava moltes hores connectat a l’ordinador, no parava de trobar informació per Internet... se li va oblidar fer-los cas al xiquet i a la mamà.
La mamà i el xiquet estaven avorrits, molt avorrits, volien distraure’s. Se’ls va ocórrer una idea… el xiquet va cridar fort:
—Papà, hi ha pastís de xocolata!
El papà va deixar l’ordinador. Va anar corrents a la cuina i es va posar a buscar el pastís.
Va obrir tots els armaris, la nevera, els calaixos de la taula… després va mirar la mamà i el xiquet que estaven arreglats per eixir.
Se’n van anar a passejar.
Al dia següent:
—Papà, hi ha pastís!
Papà va tardar molt en acudir donat que havia de tancar un munt de programes que tenia oberts a Internet.
Va acudir amb les sabates de passejar perquè pensava que l’havien enganyat.
Se’n van anar a comprar.
Al tercer dia ja no sabien quina sorpresa donar-li a papà. La mamà i el fillet, van comprar un xicotet pastís de xocolata de veritat.
El van cridar.
—Papà, vine. Mamà ha comprat un pastís de xocolata…
—Ara no —va dir papà—. Estic fent una cosa important. Esta vesprada anirem on vulgueu. Estic ocupat, podeu menjar-vos el pastís… ja, ja, ja…
—De veritat, podem menjar-nos el pastís?
—De veritat —va dir papà rient-se. No es creia ni una paraula.
La mamà i el xiquet es van menjar el xicotet pastís.
El papà, quan va veure les restes se’n va penedir de no haver-los fet cas. Va pensar “una altra vegada els faré cas a la primera quan em criden”.
Les coses van canviar i per al “Dia del pare” li van regalar un gran pastís…
Consells didàctics: Esta classe de contes són útils per impulsar la col·laboració de pare i mare en la casa i en l’educació dels fills. Estem en una societat canviant amb molts estímuls. Aquestos temes de relacions familiars hem de tractar-los amb molt de tacte i respecte donat que hi ha molts tipus de famílies i moltes situacions personals. Abans de contar un conte d’aquest tipus hem d’estar al dia d’eixes situacions personals. És important mirar la cara els xiquets i les xiquetes quan contem aquestos contes. Si per acabar un conte se li esborrara el somriure a un xiquet o xiqueta, es podria deixar sense acabar o canviar-li el final… primer les persones i després els contes. Podem usar aquest conte per al “Dia del pare”.
PAPÁ, ¡HAY TARTA DE CHOCOLATE!
Eran las vacaciones. Papá se pasaba muchas horas conectado al ordenador, no paraba de encontrar información por Internet... se le olvidó hacerles caso al niño y a la mamá.
La mamá y el niño estaban aburridos, muy aburridos y quisieron distraerse. Se les ocurrió una idea… el niño dijo en voz alta:
—Papá, ¡hay tarta de chocolate!
El papá dejó el ordenador. Fue corriendo a la cocina.
Se puso a buscar la tarta. Abrió todos los armarios, la nevera, los cajones de la mesa… luego miró a la mamá y al niño y vio que estaban arreglados para salir.
Se fueron de paseo.
Al día siguiente:
—Papá, ¡hay tarta!
Papá tardó mucho más en acudir ya que tenía que cerrar un montón de programas que tenía abiertos en Internet.
Ya llegó con los zapatos de paseo porque creía que le estaban engañando.
Se fueron de compras.
El tercer día ya no sabían qué sorpresa darle a papá. La mamá y el niño compraron una pequeña tarta de chocolate de verdad.
Lo llamaron.
—Papá, ven. Mamá ha comprado una tarta de chocolate…
—Ahora no —dijo papá—. Estoy haciendo algo importante. Esta tarde iremos donde queráis. Estoy ocupado… podéis comeros la tarta… jaaa, jaaa, jaaa…
—¿En serio, papá?, ¿podemos comérnosla toda?
—En serio —dijo el papá riendo. No se creía ni una sola palabra.
La mamá y el niño se comieron toda la pequeña tarta.
El papá, cuando vio los restos, se arrepintió mucho de no haberles hecho caso. Pensó “otra vez les haré caso a la primera cuando me llamen”.
Las cosas cambiaron. Para el “Día del padre” le regalaron una gran tarta de chocolate.
DAD! THERE IS A CHOCOLATE CAKE FOR YOU!
It’s holiday. Dad is all the time at the computer; looking for information on the internet… Dad forgets Mum and his small child.
Mum and her child are bored, very bored and they want to have fun. They have an idea.
‘Dad!’ the boy shouts out. ‘There is a chocolate cake for you!’
Dad leaves the computer. He runs to the kitchen to look for the cake. He opens the cupboards, the fridge, the table drawers…
He looks at Mum and his child. They are ready to go out.
They go for a walk.
The next day:
‘Dad!’ the child shouts out. ‘There is a chocolate cake for you!&rsq
... (... continúa)4. A LA TAULA! / ¡A LA MESA! / DINNER'S READY
4. A LA TAULA!
Hi havia una vegada un xiquet que vivia molt feliç a casa amb la seva família. Li encantava jugar damunt de l’estora.
Cada vegada que jugava, treia els joguets i els escampava, després elegia el joc.
El problema era a l’hora de recollir.
—Arreplega els joguets, estimat —li deia la mamà.
—Deixa’m un poquet més…
—Jaaaaaaaaaaaa!
Ho arreplegava en quan mamà es posava seriosa. En canvi, a la taula, acudia sempre a la primera només escoltava el crit:
—A la taula!
El xiquet es rentava les mans, es posava una bata i se n’anava corrents a menjar-se l’arròs amb gambes (cada xiquet diu el seu menjar favorit).
Veia un vídeo de dibuixos (cada xiquet /a diu el seu vídeo favorit. A vegades veuen el mateix vídeo molt de temps, no importa) i, finalment, dormia la sesta amb la seva manteta.
Aquell dia era diferent perquè la mamà havia preparat un menjar nou, llentilles (es posa el nom d’un menjar nou que volem introduir o d’un menjar que no li agrada).
—Mamà, l’arròs està negre. S’ha socarrat…
—Són llentilles.
—No les vull! Vull arròs amb gambes!
—Nooooooo!… me’n vaig a veure el vídeo i fer la sesta…
Aquell dia el vídeo estava desconnectat i la manteta de la sesta no hi estava.
—Què passa, mamà?
—Els menuts que mengen de tot miren vídeos i fan sesta, a més creixen sans i forts. Els que no ho fan, tenen seriosos problemes…
—Està bé, les provaré. Però només una cullerada…
El xiquet va provar una cullerada, després, una altra. Li van agradar tant les llentilles que se‘n va menjar dos plats.
A partir d’aqueix dia el xiquet va menjar llentilles, va anar provant més i més menjars… va acabar menjant de tot.
Va créixer fort. I a més, va tenir molts vídeos, molts joguet i molts amics (ací posarem les coses que els agradaria tindre a cada xiquet o xiqueta).
Tant de bo que tots els xiquets i xiquetes del món tingueren amor, menjar, vídeos, joguets i amics…
Consells didàctics: Menjar de tot, especialment fruita i verdura, en les primeres etapes pot ser un malson o un joc. Anem a intentar que siga un joc creant un conte cada dia i intentant que els nostres menuts / menudes s’identifiquen amb el protagonista del conte.
També podem usar aquest conte per al “Dia universal dels drets del xiquet” (vint de novembre). Podem parlar-los dels xiquets que no tenen mitjos ni menjar en els països del tercer món i, en canvi, nosaltres, a vegades, ens passem. A partir d’aquest conte podem introduir els “Drets fonamentals de la infància”.
¡A LA MESA!
Había una vez un niño que vivía muy feliz en su casa con su familia. Le encantaba jugar encima de su alfombra.
Cada vez que jugaba, sacaba todos los juguetes y los esparcía, después elegía a qué jugar.
El problema era la hora de recoger.
—Cariño, recoge los juguetes —le decía la mamá.
—Déjame un poco más…
—¡Yaaaaaaaaaaaa!
Los recogía en cuanto la mamá se ponía seria.
En cambio, a la mesa, acudía siempre a la primera en cuanto oía el grito:
—¡A la mesa!
El niño se lavaba las manos, se ponía el babero y se iba corriendo a comerse su arroz con gambas (se dice una comida que guste al niño / niña).
Luego veía un vídeo de dibujos (se dice el nombre del vídeo favorito del niño / niña, a veces ven el mismo vídeo repetido durante mucho tiempo a la hora de comer, no importa) y, finalmente, dormía una siesta con su mantita.
Aquel día era diferente porque la mamá había preparado una comida nueva, lentejas (se pone el nombre de la comida nueva que queramos introducir o de una comida que no le gusta).
—Mamá, el arroz está negro. Se ha quemado…
—Son lentejas.
—¡No las quiero! ¡Quiero arroz con gambas!
— ¡Nooooooooo!… me voy a ver el video y a hacer la siesta…
Aquel día el video estaba desenchufado y su manta de hacer la siesta no estaba.
—¿Qué pasa, mamá?
—Los chiquitines que comen de todo tienen video y siesta, además crecen sanos y fuertes. Los que no lo hacen tienen serios problemas…
—Está bien, las probaré. Pero sólo una cucharada…
El niño comió una cucharada, luego otra. Le gustaron tanto las lentejas que se comió dos platos.
A partir de ese día el niño comió lentejas, fue probando más y más comidas… acabó comiendo de todo.
Creció muy fuerte. Y además tuvo muchos videos, muchos juguetes y muchos amigos (aquí pondremos las cosas que le gustaría tener al niño o la niña).
“¡Ojala todos los niños del mundo tuvieran cariño, comida, videos, juguetes y amigos!”.
DINNER’S READY!
Once upon a time there
... (... continúa)14. LES CAMPANES / LES CAMPANES / BELLS
14. LES CAMPANES
Mentre esperava l’arribada dels pares que estaven treballant, el xicotet Miguel anava amb la iaia totes les vesprades al parc a menjar-se el berenar i jugar amb el tobogan el castell, els cavallets… juntament amb els altres xiquets i xiquetes.
Miguel al·lucinava amb els jocs del parc, especialment amb els gronxadors.
—Iaia, "penta".
La iaia sabia que això volia dir que havia d’espentar-lo.
—La iaia espenta Miguel —corregia la iaia.
—La iaia espenta Miguel —deia ell amb dificultat.
L’altra cosa que emocionava especialment Miguel en aquelles hores de parc, era el so de les campanes que ell veia grans i majestuoses dominant el campanar juntament amb un rellotge enorme que marcava l’hora.
Quan sonaven, Miguel les mirava i parava el joc.
—"Mancanes", iaia…
—Campanes… Miguel, campanes… toquen les cinc i mitja… prompte vindrà mamà.
—Vull anar a les “mancanes”, iaia.
—L’últim dia de l’any abans de la “Nit de cap d’any” es permet visitar el campanar. Els diré al papà i a la mamà que et porten.
L’últim dia de l’any el papà, la mamà i Miguel van eixir a passejar molt abrigats. Es van trobar amb uns coneguts que portaven una xiqueta més gran, Maria.
—On aneu?
—A visitar el campanar —van dir els coneguts—. Se’n veniu?
—Hi ha cent catorze escales estretes i empinades, Miguel és molt menut…—va dir la mare.
—Pujar a les “mancanes”… vull pujar a les “mancanes”… —va dir Miguel.
—Si puges sol, sense bracet, et deixarem
—va dir el pare—. Podràs agarrar-te de la mà de Maria.
Abans que acabara de dir-ho, Miguel i Maria ja estaven corrent a la fila per a pujar al campanar.
Aquell va ser un dia dels més emocionants en les seves vides. Van arribar on estaven les campanes: “dues grans, dues mitjanes i una de més menuda”.
Escoltant el guia, van saber que tocaven electrònicament i cada campana sonava amb una nota musical diferent.
Mentre les miraven, va sonar un quart de dotze (una campanada) i van veure com funcionaven i la seva connexió amb el rellotge del campanar que estava més amunt. Va ressonar tot.
—Sort que només ha sigut una campanada —va dir papà.
Miguel i Maria agarrats de la mà, miraven al·lucinats la complexa maquinària de ferros que entraven i eixien per darrere del rellotge.
Els van agradar tant les campanes que aquella “Nit de cap d’any” van tornar a la plaça a escoltar les dotze campanades, menjar-se els dotze grans de raïm i demanar ell millor desitjos per a l’any nou.
En veure la iaia Miguel li ho va contar.
—Ja he vist les campanes… hem pujat dalt del campanar…
—¡Campanes! ¡Per fi ho has dit bé!
Consells didàctics: Les anècdotes dels xiquets i xiquetes quan comencen a parlar i s’equivoquen solen ser molt divertides. Ja de grans, els agrada que el pare i la mare els les conten una i altra vegada. Inclús, els agrada contar-les a ells o elles recordant aquells moments inoblidables…
De la nit de cap d’any, “New Year’s Eve”, el que més sol cridar l’atenció dels menuts sol ser la festa familiar i, potser les campanades.
LAS CAMPANAS
Mientras esperaba la llegada de sus padres que estaban trabajando, el pequeño Miguel iba con su abuela todas las tardes al parque a comerse la merienda y a jugar con el tobogán, el castillo, los caballitos… junto a otros niños y niñas.
Miguel alucinaba con los juegos del parque, especialmente con los columpios:
—Abuelita, “ua”.
La abuela ya sabía que tenía que empujarlo.
—La abuelita empuja a Miguel —corregía la abuelita.
—La abuelita empuja a Miguel —repetía Miguel con dificultad.
La otra cosa que emocionaba especialmente a Miguel en aquellas horas de parque, era el sonido de las campanas a las que veía dominando sobre el campanario, altas y majestuosas, con su reloj que marcaba la hora.
Cuando las oía sonar Miguel paraba el juego:
—“Mancanas”, abuelita.
—Campanas, Miguel, campanas… están tocando las cinco y media. Pronto vendrá mamá.
—Quiero ir a las “mancanas”, abuelita.
—El último día del año se permiten visitas al campanario. Les diré a tu padre y a tu madre que te lleven.
El último día del año el papá, la mamá y Miguel salieron a pasear muy abrigados. Se encontraron con unos conocidos que llevaban a una niña mayor que Miguel, María.
—¿Dónde vais?
—A visitar el campanario —dijeron los conocidos—. ¿Queréis venir?
—Hay ciento catorce escaleras es
... (... continúa)5. EL PEIXET DE COLORS / EL PEZ DE COLORES / THE GOLDFISH
5. EL PEIXET DE COLORS.
Peixet era de color blau, taronja i verd. No sols era molt bonic sinó també molt presumit.
Li agradava nedar per la mar i moure la seua cueta quan passava pel costat d’animals menys afavorits quant a color.
Era molt cregut. Es considerava la més bonica de les criatures. Pensava que totes les criatures de la mar envejaven els seus colors i no es refiava massa de ningú.
Un dia peixet va passar nedant i el cranc li va estirar la cua:
—Deixa’m en pau! —li va dir cridant el peixet.
Va pegar una volta per la mar. En tornar, li van tornar a estirar la cua:
—Et pegaré si no deixes de molestar-me.
Se’n va anar a nedar. El cranc li va tornar a tocar la cua.
Quan anava a pegar-li, el cranc li va dir amb veu d’esglai:
—Jo només volia jugar.
—Ah! — va dir el peix que no s’esperava que ningú volguera jugar amb ell—. A què vols jugar?
—A bous.
Van fer les paus i van jugar a bous. El cranc feia de bou i el peixet torejava. Ho van passar molt bé.
Des d’aleshores anaven a buscar-se a diari per jugar.
El peixet va comprendre que això de ser egoista, presumit i no parlar-se amb ningú no era tant divertit com jugar tots els dies i tenir amics.
Consells didàctics: A totes les edats, especialment a l’etapa infantil es pot promoure la humilitat com a forma de ser, d’aconseguir les coses, d’agradar a la gent, de tenir amics i amigues, de ser una gran persona de no utilitzar la violència ni l’egoisme.
Pots provar amb contes com aquest. És l’actitud que podríem promoure per al “Dia de la pau”.
EL PEZ DE COLORES
Había una vez un pez de colores azul, naranja y verde. No sólo era muy bonito sino también muy presumido.
Le gustaba nadar por el mar y mover su colita cuando pasaba al lado de animales menos favorecidos en cuanto a color.
Era muy creído. Se consideraba la más bonita de las criaturas.
Pensaba que todos los animales del mar envidiaban sus colores y nunca se fiaba de nadie.
Un día el pez pasó nadando y el cangrejo le tiró de la cola:
—¡Déjame en paz! —dijo el pez gritando.
Dio una vuelta por el mar. Al volver, le volvieron a tirar de la cola.
—Te pegaré si no dejas de molestarme.
Se fue nadando. El cangrejo le volvió a tirar de la cola.
Cuando iba a pegarle, el cangrejo le dijo con voz asustada:
—Yo sólo quería jugar.
—¡Ah! —dijo el pez sorprendido, no se esperaba que nadie quisiera jugar con él—. ¿A qué quieres jugar?
—A toros.
Hicieron las paces y jugaron a toros. El cangrejo hacía de toro i el pez de colores toreaba. Se lo pasaron muy bien.
Desde entonces iban a buscarse a diario para jugar.
El pez de colores comprendió que eso de ser egoísta, presumido i no hablarse con nadie no era tan divertido como jugar todos los días y tener amigos.
THE GOLDFISH
Once upon a time there was a blue, orange and green goldfish. He is very nice-looking and too selfish and conceited.
He swims out to sea and moves his tail when he is next to another less nice-looking fish. He considers himself the prettiest in the word.
He doesn’t talk to anybody because he thinks he is the best in the world.
One day, the goldfish is swimming and a crab pulls on his tail.
‘Leave me alone!’ says the goldfish.
He goes on swimming in the sea. When he comes back, the crab pulls on his tail again.
‘Don’t disturb me or I’ll strike you…’
He goes on swimming. When he comes back the crab touches his tail again. The goldfish is furious.
He wants to strike the crab… he sees the crab is scared.
‘I just want to play…’ says the crab.
‘What?’ says the goldfish. ‘What kind of game?’
‘What about bulls?’
They play. The crab is the bull and the goldfish, the bullfighter. They have fun together.
After that the crab looks for the goldfish to play every day.
Now, the goldfish isn’t selfish or conceited. He has got a friend and he is happy playing with him.
6. LA VACA RATLLADA / LA VACA RAYADA / THE STRIPED COW
6. LA VACA RATLLADA
Hi havia una vegada un poble on les vaques eren blanques a taques negres. Només hi havia una vaca blanca sense taques en tota aquella regió. Estava molt trista perquè no volia ser diferent.
L’endemà anaven els de la televisió a fer un reportatge sobre la ramaderia i les vaques.
Anaven a gravar al seu estable. Faltaven pocs dies per al dotze d’octubre, “Dia de la Hispanitat”.
Sa mare li havia explicat que es recorda que anys enrere Espanya va descobrir Amèrica i es van conèixer altres cultures, gent que tenia la pell d’un altre color… encara així, la nostra vaqueta no volia tindre la pell d’un altre color ni ser diferent.
Per tal de no cridar l’atenció va anar al pintor a fer-se pintar taques negres. El pintor va fer-li taques amb unes restes de pintura que li havien sobrat.
—Et durarà fins que et dutxes.
—Serà suficient —va dir la vaca—. No em dutxaré fins que no se’n vagen els de la tele.
Per fi va arribar el dia tant esperat. Van anar els de la televisió a fer el reportatge sobre les vaques.
També va passar el que ningú esperava. Quan estaven gravant amb la càmera es va posar a ploure amb força. En un moment la pluja ho va deixar tot fet una ruïna.
Les càmeres van seguir filmant després de la pluja i, amb tanta confusió, ningú es va donar compte del que havia passat.
Quan el reportatge va eixir per la televisió, van començar les cridades per telèfon; tots volien veure “la vaca ratllada”.
Com que la pluja havia caigut sobre la pintura, aquesta havia destenyit, havia relliscat i s’havia mesclat amb el pelatge blanc natural de la vaca formant unes ratlles que havien cridat la curiositat de tots els teleespectadors.
És curiós, una vaca que no volia cridar l’atenció per ser diferent, va ser famosa com “la vaca ratllada”.
L’amo explicà l’anècdota per telèfon a tothom. Encara així, va rebre moltes visites i tots els animals de la granja la tractaven amb respecte i consideració.
No estava tant mal allò de ser diferent. Des d’aquella experiència va estar molt orgullosa de ser com era.
Consells didàctics: Cada vegada tenim més immigrants a les nostres terres o persones especials a les quals els costa relacionar-se per ser acceptades.
La majoria de les vegades no és culpa de la resta de la gent sinó de elles mateixes que es cohibeixen i no gosen a plantar cara al món… amb un conte com aquest pots trencar el gel.
Podria servir per celebrar un dia de les cultures o el “Dia de la Hispanitat”.
LA VACA RAYADA
Había una vez un pueblo donde las vacas eran blancas a manchas negras. Sólo había una vaca blanca sin manchas en toda aquella región. Estaba muy triste porque no quería ser diferente.
A la mañana siguiente iban los de la tele a hacer un reportaje sobre la ganadería y las vacas. Iban a grabar en su establo.
Faltaban pocos días para el doce de octubre, “Día de la Hispanidad”.
Su madre le había explicado que se recordaba que años atrás España descubrió América y se conocieron otras culturas. Allí la gente tenía la piel de otro color.
Aún así, nuestra vaquita no quería tener la piel de otro color ni ser diferente.
Con tal de no llamar la atención fue a un pintor a hacerse pintar las manchas negras. El pintor le hizo manchas con unos restos de pintura que le habían sobrado.
—Te durará hasta que te duches.
—Será suficiente —dijo la vaca—. No me ducharé hasta que se vayan los de la televisión.
Por fin llegó el día tan esperado. Fueron los de la televisión a hacer el reportaje sobre las vacas.
También pasó lo que nadie esperaba. Cuando estaban grabando con las cámaras se puso a llover con fuerza. En un momento lo dejó todo hecho una ruina.
Las cámaras siguieron filmando después de la lluvia y, con tanta confusión, nadie se dio cuenta del que había pasado.
Cuando le reportaje salió por la televisión, comenzaron las llamadas por teléfono; todos querían ver “la vaca rayada”.
Como la lluvia había caído sobre la pintura, ésta había desteñido, había resbalado y se había mezclado con la piel blanca natural de la vaca formando unas rayas que habían llamado la curiosidad de los telespectadores.
Resultaba curioso, una vaca que no quería llamar la atención por ser diferente, fue famosa como “la vaca rayada”.
El dueño de la granja explicó la anécdota por teléfono a todo el mundo. Aún así, recibió muchas visitas y todos los animales de la granja la trataban con respeto y consideración.
No era tan malo eso de ser diferente. Desde aquella experiencia estuvo muy orgullosa de ser como era.
THE STRIPED COW
Once upon a time there was a town where the cows were white with black spots. There was only one white cow without spots in this region. She is sad because she is different.
She has got a problem, the next day television people must go to her farm.
She goes to a painter. He paints spots on her.
‘You mustn’t have a shower,’ says the painter.
‘OK,’ says the cow. ‘When the television
... (... continúa)7. LA TELE QUE NO VOLIA CRIDAR-SE TELE / LA TELE QUE NO QUERÍA LLAMARSE TELE / I DON'T WANT TO BE A TELEVISION
7. LA TELE QUE NO VOLIA CRIDAR-SE TELE
En la tenda de mobles, electrodomèstics i coses de casa hi havia una televisió a la qual no li agradava el seu nom. Tots els dies es preguntava per què, amb la quantitat de noms bonics que hi havia, ella es deia Tele.
Aprofitant-se que era Carnestoltes, es va disfressar de làmpada.
Va passar un comprador:
—Com et dius?
—Làmpada.
—Fes llum.
La tele es va encendre i apagar.
—No em serveixes —va dir el comprador.
Se’n va anar.
Es va tornar a disfressar. Esta vegada de cortina.
Va passar un comprador:
—Com et dius?
—Cortina.
—De quin color eres?
La tele va mostrar les seves millors imatges de colors.
—No m’agraden les cortines que canvien de color —va dir. Se’n va anar.
—Va disfressar-se d’armari.
Va passar un comprador:
—Com et dius?
—Armari.
—Obri les portes.
La tele no sabia obrir les portes. En realitat no tenia ni portes.
—No m’agraden els armaris sense portes —va dir i va afegir el comprador enfadat—. És inacceptable! Amb el bonica que estaries com una Tele i buscant-te disfresses estranyes.
La tele va anar per última vegada a la tenda de disfresses.
—Pensa-t’ho bé. Ja no et deixarem més disfresses.
—Vinc a tornar-les totes —va dir la tele—. He decidit quedar-me sent tele.
Va passar un comprador:
—Com et dius?
—Tele.
—Encén-te.
La tele es va encendre i va mostrar les seves millors imatges de colors.
—Quina tele més bonica! Me l’enduc!
La tele va ser molt feliç amb el comprador i la seva família, molt orgullosa del seu nom que la definia com a ser individual i diferent de tots els altres en el món.
Consells didàctics: L’empatia, la capacitat de posar-nos en lloc d’un altre, no és una cosa amb la qual naixem, sinó que es desenvolupa a partir de les experiències viscudes o amb contes com aquest.
A vegades ens agrada més el que tenen els altres i sentim enveja de les seves coses sense aplegar a valorar les nostres.
Només el dia que siguem capaços de posar-nos en la pell d’una altra persona i de saber com se sent, ens valorarem a nosaltres mateixos… trobarem aqueix tresor amagat que passem per davant tots els dies però encara no hem vist: ens valorarem a nosaltres pel que som. També podem usar aquest conte amb motiu del “Carnestoltes”.
LA TELE QUE NO QUERÍA LLAMARSE TELE
En la tienda de muebles, electrodomésticos y cosas de casa había una tele a la que no le gustaba su nombre. Todos los días se preguntaba por qué, con la cantidad de nombres bonitos que había, tenía que llamarse Tele.
Aprovechando que era Carnaval, se disfrazó.
Decidió disfrazarse de lámpara.
Pasó un comprador:
—¿Cómo te llamas?
—Lámpara.
—Haz luz.
La tele se encendió y se apagó.
—No me sirves —dijo el comprador. Se fue.
Se volvió a disfrazar. Esta vez de cortina.
Pasó otro comprador:
—¿Cómo te llamas?
—Cortina.
—¿De qué color eres?
La tele mostró sus mejores imágenes de colores.
—No me gustan las cortinas que cambian de color —dijo. Se fue.
Decidió disfrazarse de armario.
Pasó otro comprador.
—¿Cómo te llamas?
—Armario.
—Abre las puertas.
La tele no sabía abrir las puertas. En realidad no tenía ni puertas.
—No me gustan los armarios sin puertas —dijo y añadió el comprador enfadado—. ¡Esto es inaceptable! Con lo bonita que estaría como tele y buscándose disfraces raros…
La tele fue por última vez a la tienda de disfraces.
—Piénsatelo bien. Ya no te prestaremos más disfraces…
—Vengo a devolverlos todos —dijo la tele—. He decidido quedarme siendo tele.
Pasó un comprador.
—¿Cómo te llamas?
—Tele.
—Enciéndete.
La tele se encendió y mostró sus mejores imágenes de colores.
—¡Qué tele más bonita! ¡Me la llevo!
La tele fue muy feliz con el comprador y su familia, muy orgullosa de su nombre que la definía como ser individual y diferente a todos los demás en el mundo.
I DON’T WANT TO BE A TELEVISION!
The television is in the shop. She doesn’t like her name.
It is Carnival and she decides to wear a disguise. She disguises herself as a lamp.
A buyer comes and talks to her.
‘What’s your name?’
‘I’m Lamp.’
&
... (... continúa)
